Die for the Show

La pena de mort és un tema d'aquells tan sobats que no cal parlar-ne més. Els arguments vengatius dels qui la defensen són clars, com ho són també els motius de tots aquells que ens hi oposem. El debat és buit i ineficaç, farcit com està de condicionants polítics i econòmics que l'allunyen de les possibilitats reals de la pressió popular per canviar res. I sinó, que li ho preguntin a Obama.

El cas és, no obstant, que veure tres documentals seguits sobre el tema m'ha plantejat algunes reflexions més enllà de la pregunta general sobre si caldria o no erradicar la pena capital. Parlo de documentals produits per televisions britàniques per a un públic europeu. Death Row, d'una banda, és una sèrie de 3 episodis de Channel 4, conduits i dirigits per un dels grans genis del gènere, Werner Herzog. A casdascuna de les peces el documentalista alemany dialoga amb un condemnat a mort en els termes intimistes que caracteziten els seus clàssics bis-à-bis, mai millor dit. Què demanarà per sopar el seu últim dia de vida o la percepció del temps que té algú que fa 17 anys que no surt de la presó són alguns dels aspectes que sorgeixes a la conversa, entre filosòfica i costuminsta, al més pur estil Herzog.

 Death Row (2012)

L'altre documental és una producció de la BBC, Interviews before Execution, que segueix la realització de l'homònim programa de televisió xinès, dedicat a interrogar els condemnats abans de la seva execució. En aquest cas, el reporter britànic entrevista la presentadora de l'espai sobre la funció i les motivacions del seu programa, presentant-ne alguns dels caos més colpidors. El factual de la televisió de Henan és un programa clarament controvertit, amb uns motors morals qüestionables i una espectacularització evident d'un drama social de la magnitud de les execucions a la Xina. I aquest és el to amb el qual la BBC s'hi acosta.

 Interviews before Execution (2006)

El meu dilema, però, és decidir si el britànic Death Row no fa exactament el mateix. Amb una estètica televisiva clarament més cuidada i amb l'aval del millor documentalista de tots els temps (això és llicència pura), Channel 4 fa un exercici de show-business molt semblant al de la TV xinesa. Entrevistar persones abans que siguin executades pot tenir un interès social, però té també un grau de morbositat televisiva molt evident. Perquè l'espectacle de la mort és tan antic com la humanitat, que n'ha abusat tota la vida, a la Xina, a Amèrica, i a casa nostra.

El 1894, Ramon Casas pintava "Garrot Vil", un retrat d'una època en que veure morir algú a la plaça Folch i Torres valia 1 ral. Avui és molt més fàcil; només cal posar la televisió i esperar que, amb una mica de sort, algú ens ensenyi l'agonia dels qui seran executats, en ares de conscienciar-nos que la pena de mort no està bé. Però, no ens enganyem ... the show must go on, i dona molts diners.

Ramon Casas (1894)

Magic Camp (2012)

En tota època hi ha coses que estan de moda i coses que no. I també hi ha coses que no han estat mai de moda i no ho estaran mai, però que mola que algú  les faci. I la màgia és una d'aquestes. Perquè tots volem anar a sopar al Rio Dragon i que el Gang ens faci apareixer un conill del plat de sopa de tallarines i anar a veure el Tamariz al Poliorama i que multipliqui cartes idèntiques molt millor del que Jesús (el primer mag de la història) va multiplicar mai els pans i els peixos.  

Tamariz i la seva chistera

La màgia és l'art de fer possible allò que no ho és, sovint a una distància tan curta que repta l'agnosticisme. I és que Tamariz, per exemple, fa autèntics miracles. I no parlo del fet de tenir una dona buenorra amb aquell careto, no; parlo de fer 30 trucs seguits que se superen l'un a l'altre a un nivell tan alt que es fa difícil sortir d'un estat de sorpresa permanent i el fa mereixedor d'una beatificació immediata.

El cas és que poques vegades som conscients del que hi ha al darrere d'aquestes il·lusions. D'una banda, hi ha un volum d'hores ingent dedicades a perfeccionar una determinada tècnica; de l'altra, hi ha una passió genuïna per un art que sovint serveix de refugi per a ments realment inquietes. El documental Magic Camp (2012) revela alguns dels secrets d'una de les vessants del fenomen, seguint el dia a dia d'un grup de nois d'entre 10 i 20 anys que són seleccionats per assistir al campament de màgia més prestigiós del món, als Estats Units. El documental, projectat a Europa per primera vegada abans d'ahir al Open City Docs Fest de Londres, és essencial per adonar-se de la dificultat de la màgia com a disciplina ja que, tot i que molts tenen ja un talent manifest, tots estan començant, i s'enfronten a la necessitat de seguir estrictes disciplines d'assaig i performativitat.

 

Tràiler oficial Magic Camp  (2012)

En definitiva, la màgia és un art difícil i entregat que, de tant en tant, agrada més o meny a tothom encara que se'n parli poc i no estigui de moda. A mi m'encanta. Perquè és espectacular i perquè només pot ser el resultat d'un esforç constant i dedicat per fer les coses bé. I perquè és molt més interessant saber que allò que sembla impossible no ho és que creure que el món està ple d'escollits amb poders que corretegen pels deserts fent miracles.

-------

In every age there are things that are hot and things that are not. And there are things that have never been fashionable and will never be, but that is cool that are made by others. And magic is one of those. We all want to have dinner at “Rio Dragon” and see Gang making a rabbit appear from noodle soup and we want to go to Poliorama to se how Tamariz multiplies identical cards much better than Jesus (the first magician in history) ever multiplied breads and fishes.

Magic is the art of making possible what is not, often in such a short distance that even challenges agnosticism. And Tamariz, for instance, makes authentic miracles. And I’m not talking about him having a hot woman with that face, no; I mean doing 30 tricks in a row each of which exceeds each other at a level so high that it is difficult to leave a permanent state of surprise, and that earns him an immediate beatification.

The fact is that we are rarely aware of what is behind these illusions. On one hand, there is a huge amount of hours dedicated to perfecting a certain technique; on the other hand, there is a genuine passion for an art which often serves as a refuge for restless minds. The Documentary Magic Camp (2012) reveals some of the secrets behind one of the aspects of the phenomenon, following the daily life of a group of boys aged 10 to 20 who are selected to attend the world's most prestigious magic camp, in the United States. The documentary, screened in Europe for the first time yesterday at the Open City Docs Fest in London, is essential to realize the difficulty of magic as a discipline because, although many already have talent, they are all are beginning, and have to face the need to follow strict disciplines of rehearsal and performativity.

All in all, magic is a difficult art of which we barely speak and is not fashionable at all. But I love it. Because it is spectacular and can only be the result of a constant and dedicated effort to make things right. And it seems to me that it is much more interesting to know that what seems impossible is not, that believing that the world is filled with gifted people wandering around deserts doing miracles.

Ordes Militars, segueix la llegenda (2012)

Com qualsevol altra ressaca, la de la Setmana Santa es cura només amb el temps i el repòs. Després de la ingesta continuada de pel·lícules bíbliques i sermons televisats i de veure famílies senceres carregades amb creus i espelmes a les 4 del matí de camí al Botafumeiro (un misteri encara per resoldre però que put a secta) esperava poder lliurar el meu petit cor a Belcebú sense que ningú m’emprenyés més. Però les llargues nits d’insomni (pensant encara en els ulls d’aquells nens de matinada) m’han brindat un regal de fi de festa que, tot i acabar-me d’enfonsar en l’ateisme, m’ha semblat documentalment interessant.

Al segle XI, en el context de les creuades, s’institucionalitzaren al llarg d’Europa les primeres ordes militars de cavalleria, organitzacions religioso-militars dedicades inicialment a la defensa de llocs sagrats i la propagació de la fe cristiana. D’això fa exactament 1000 anys, el temps que fa que els suecs eren pirates amb barrets de banyes i que els alemanys del sacre imperi parlaven llatí. Avui, els suecs són gent respectable i els alemanys parlen un idioma inventat, però, per estrany que sembli, encara queden no pocs cavallers d’ordes militars. I el documental emès al “Sense Ficció” del dilluns 1 d’Abril ensenya els protagonistes d’aquest moviment avui en dia, aquí, allà, i arreu d’Europa.

 Principals ordes militar de cavalleria

Ordes Militars, segueix la llegenda (2012) ens presenta la cara i la creu d’aquestes institucions, intensament lligades al cristianisme: la cara, gens menyspreable, és la tasca social que desenvolupen els militants d’aquestes ordes, lligades tradicionalment a la beneficència i al suport material als més necessitats; la creu, sens dubte, és el caràcter inapel·lablement retrògrada i classista del seu discurs, enfonsat en una forma de fe que es perd en la foscor dels temps, que té en compte els llinatges, els cognoms i els diners per sobre de qualsevol altra cosa.

A Àustria, Alemanya i Txecoslovàquia, Hitler va suprimir d’arrel l’ordre Teutònic del Monjos guerrers de la creu negra (un nom de molt bon rotllo), sota la consigna que l’ordre Teutònic era ell mateix. Va apropiar-se de la seva insígnia que col·locà al costat de la creu gamada, presumptament davant l’horror dels seus membres ordenats. Després de la guerra, l’orde es va restaurar, abandonant la vessant cavalleresca per convertir-se en una d’exclusivament religiosa.

A Espanya, en canvi, els grans oligarques de la tradició encara s’agenollen sota l’espasa al més pur estil Cantar de Gesta. Destaquen les ordes de Malta i del Sant Sepulcre, així com els personatges grotescos i malparits que es fan anomenar cavallers i que surten de casa seva conduint un Porsche per coordinar les activitats caritatives de les prop de 10 ordes a les quals pertanyen. De fet, ni tan sols proven d’amagar què  contempla el seu ideal cavalleresc: “Lo que se busca es la nobleza personal: una intelectualidad y un nivel económico porque se tiene que responder económicamente a las necesidades en lo que se le pida”. Si Cervantes aixequés el cap ...

Creuament de cavallers de l'Ordre del Sant Sepulcre

Moltes coses han canviat en els últims 1000 anys, però encara queda feina per fer. El pa amb tomàquet no s’ha internacionalitzat i sembla que les històries de cavallers i profetes encara no han passat de moda. No puc evitar pensar que aquells nens que sortien entonats de l’Església de matinada sabien més de tot això del que el meu curt llinatge em permetrà saber mai. En tot cas, el documental, televisiu i funcional, aporta una mica de llum sobre aquest tema, més fosc que el bigoti de la Pantoja.

----------

Like any other hangover, the Easter’s hangover can only be cured with time and rest. After continuous intake of Biblical films and televised sermons, and after seeing families carrying crosses and candles at 4 a.m. on their way to one of the most expensive restaurants in Barcelona (still a mystery to solve but with a certain smell of sect) I hoped I could peacefully give my little heart to Beelzebub and no one would disturb me any more. But during my long sleepless nights (still thinking of the eyes of those children in the morning) this week I’ve been given a final gift in the form of a very interesting documentary, which has definitely sunk me into atheism.

In the eleventh century, in the context of the Crussades, military orders of chivalry were institutionalized around Europe, dedicated to the defense of sacred sites and the propagation of the Christian faith. That was exactly 1000 years ago, when the Swedes were pirates wearing hats with horns and the Germans of the Holy Roman Empire spoke Latin. Today, the Swedes are respectable people and Germans speak a an invented language, but oddly enough, there are still quite a few knights of military orders. And this documentary, broadcasted  on Monday April 1st in the TVSHow “Sense Ficció” shows the protagonists of this movements today, here, there, and elsewhere in Europe.

Ordes Militars, segueix la llegenda (2012) presents the heads and tails of these institutions, strongly linked to Christianity. The face, not insignificant, is the social work developed by members of these orders, traditionally linked to the welfare and material support to the most needed; the cross is certainly the unquestionable retrograde character of  the speech, sunk in a form of faith that is lost in the darkness of time which takes into account lineages, surnames and money above all else.

In Austria, Germany and Czechoslovakia, Hitler suppressed the Teutonic Order of the Warrior Monks of the Black Cross (a cheerful name), claiming that he himself was the Teutonic Order. He placed the teutonic cross next to the swastika, presumably to the horror of the members. After the war, the Order was restored, leaving the chivalrous character aside and becoming an organization with an exclusively religious character.

In Spain, however, the great oligarchs of tradition still kneel under a sword,  medieval style. The orders of Malta and the Holy Sepulchre stand out here, as well as grotesque bastards who call themselves knights and leave their home driving a Porsche to coordinate the charity activities of the more than 10 orders they belong to. In fact, some don’t even attempt to hide what their knight ideal entails: "What we are looking for is nobility: an intellectual standard and a certain economic level, to be able to respond to the needs of the Order. If Cervantes stood up ...

Many things have changed in the last 1000 years, but there is still work to be done. The “pa amb tomàquet” hasn’t yet been  internationalized and it seems that knights and prophets stories are still en vogue. I can not help thinking that those children leaving the church that night knew more about this than my short lineage will ever allow me to discover. Anyway, this documentary, televisual and functional, shines some light on this subject, darker than Pantoja’s mustache.
Enllaç permanent al documental: http://www.tv3.cat/videos/4520219/Ordes-militars

Searching for Sugar Man (2012)

De vegades, per més que ho intentis, les coses no surten. Jo, per exemple, portava tres setmanes procurant anar al cine a veure “Searching for Sugar Man” sense èxit; ell havia provat sort durant els 70 en el món de la música, i tampoc se n’havia sortit. O això pensava tothom.

La història de Rodríguez comença a finals dels 60 en un bar de Detroit. Un ambient caldejat de fum, un cantautor d’esquenes i uns productors entrant per la porta. Tothom diu que era tan bo com Bob Dylan. Però ningú n’havia sentit a parlar mai. Alguns diuen que es va foradar la templa d’un tret a l’escenari; d’altres asseguren que es va cremar viu per un mal concert. Però el cert és que ni tan sols els rumors interessaven a ningú. 

 Trailer "Searching for Sugar Man"

Als Estats Units la figura de Rodriíguez estava destinada a desaparèixer en l’oblit col·lectiu, tot i el bon record dels qui havien escoltat les seves lletres, que no deixaven impassible a ningú. Però hi havia un lloc al món on les seves cançons serien autèntics himnes. El vinil de Rodríguez havia arribat a Sudàfrica en el context de l’Apartheid salvatge dels 70 de la mà d’una turista americana, i s’havia convertit en l’emblema d’una revolució. Temes com  EstablishmentBlues o I wonder semblaven cantar les vicissituds d’aquells temps cruels i amenaçaven l’estabilitat d’un sistema tan hermètic com el de la Sudàfrica de l’època. Rodríguez era un ídol de masses.

Foren aquests mateixos fans qui, molts anys després, s’embarcaren en una investigació per descobrir la història de Rodríguez, de qui ningú sabia absolutament res. Part d’aquesta recerca és la que Malik Bendjelloul explica en aquest documental que, més enllà d’una grandiosa historia, té un ritme perfecte, una banda sonora d’excepció i unes quantes sorpreses no revelables que el converteixen en un gran film. Es una oda a la bona música i una esperança per als que creuen que les bones històries ja s’han explicat. Queda molta feina per fer, gràcies al déu de la música, en aquest dia de pasqua.

-------

Sometimes, no matter how hard you try, things do not work out. I, for example, had been trying to go to the cinema to see "Searching for Sugar Man" without success for three weeks; he had tried his best to succeed in the music scene of the 70's but couldn't do it either. Or so everyone thought.

Rodriguez's story begins in the late 60's at a bar in Detroit. Heat up atmosphere, smoke, a songwriter and a two producers coming through the door. Everyone says that was as good as Bob Dylan. But nobody had ever heard of him. Some say he shot himself on stage, others say he was burned alive because of a bad gig. But the truth is that nobody gave a damm.

In the U.S. the figure Rodriíguez was destined to disappear, regardless of the good memories of those who had heard his lyrics, that did not let anyone unmoved. But there was a place on earth where his songs would become anthems. A vinyl of Rodriguez had arrived in South Africa in the context of the savage apartheid of the 70's in the hand of an American tourist, and had become the symbol of a revolution. Songs such as I wonder or Establishment Blues seemed to sing the cruel vicissitudes of the time and threatened the stability of a system as tight as that of South Africa. Rodriguez was an idol.

It was these same fans who, many years later, embarked on an investigation to discover the history of Rodriguez, unknown to everyone. Part of this research is what Bendjelloul Malik explains in this documentary which, beyond a huge story,  has a perfect rhythm, an exceptional soundtrack and some  unexplainable surprises that make it a great film. It is an ode to good music and hope for those who believe that good stories have already been told. Much work remains to be done, thanks to the god of music, in this Easter day.

Homes que neden

Aquest últim mes se m’han presentat dos documentals d’homes que neden, i ens hem entès molt bé. El primer es diu precisament així, Men Who Swim, una producció de 2010 dirigida i protagonitzada per Dylan Williams, periodista anglès afincat a Suècia. La seva història és la d’un grup d’homes nòrdics que, poc més enllà dels 40, es plantegen la necessitat de donar sentit al que ells anomenen “la segona meitat de la seva vida”.  I sense que ni tan sols se’ls passi pel cap pensar en els estereotips que relacionen la natació sincronitzada amb la feminitat, es llancen de cap a la piscina per engendrar el primer equip masculí de Suècia en aquesta disciplina.  

 Men Who Swim (2010)

El documental arrenca amb aquesta premissa ja curiosa, però creix amb les històries personals de cadascun dels nadadors, que reflexionen sobre els seus moments vitals i desmunten el somni del swedish way of life. El prodigi de l’economia sueca i les comoditats a bomobo i platillo a les quals ens acostumen les estadístiques europees de benestar social pengen d’un fil en el cas de molts estrangers que, com Dylan, troben que a Suècia la vida és difícil de costejar. La pel·lícula és petita però curiosa, molt ben estructurada i d’una qualitat tècnica que fa justícia a la producció britànica que l’empara.

L’altre documental és Aigua, infern, cel, una joia narrativa que caldria posar en vitrina per il·lustrar l’expressió “això camina”. La pel·lícula atrapa del primer a l’últim moment, amb molt pocs recursos i un rigor tècnic relatiu, però amb una bona història, uns personatges excel·lents i una visió genial del progrés narratiu. Produït per TV3, el film explica el procés de transformació de la selecció espanyola de waterpolo en un grup d'esportistes d’elit de fama mundial, posant especial atenció a la cruesa de l’aprenentatge i l’entrenament però, sobre tot, aconseguint implicar l’espectador en les diverses emocions que s’entrellacen en un procés d’una intensitat inexplicable. 

Aigua, infern, cel (2012)

Tant l’un com l’altre són documentals modestos, d’històries senzilles però profundes, dels que val la pena veure dues vegades i dels que a mi, conscient del meu freakisme, em sorprenen aplaudint als títols de crèdit. Cadascú amb les seves fílies i fòbies. Jo tinc els documentals i les rates.

                    

Un mormó molt llest

http://megavideoshows.com/sister-wives/season/1/episode/1

Documental y Televisión

En un artículo llamado “The Documentary in Television” de 1959 Duncan Ross escribía lo siguiente:

“In 20 years the word documentary has spread all over the world to describe almost all films of social significance ... The word has now overflowed its original intention an is often applied to radio programs, books, articles and paintings.(...) It is however perfectly at home in television. Indeed, so many opportunities occur in television for “the creative interpretation of reality” through the visual image that Flaherty himself has said that the eventual future of documentary lies there”.

Duncan Ross, “The documentary in Television”, The BBC Quarterly,Vol.V, Nº.1 (1950)

Paul Rotha (1907-1984)

En los años cincuenta parecía una obviedad que el hábitat natural del documental era la televisión; teóricos y profesionales coincidían en vaticinar un futuro de estrecha relación entre el género y el medio que debían aprovecharse el uno del otro a modo de simbiosis: si el documental obtenía de la televisión un medio privilegiado de difusión la televisión obtenía del documental un formato idóneo para sus mensajes, lo que le permitía cumplir con su cometido de servicio público. Era la Europa de postguerra, donde un nuevo medio en plena efervescencia empezaba ya a desbancar el cine documental de las salas de exhibición cinematográfica (Francés, 2003:133).

“En los inicios de la historia televisiva el documental se plantea como un género necesario” (Rioyo, 2001 en Francés, 2003:134) y adquiere algunas características del nuevo medio, como la voluntad de llegar a todos los públicos o la conciencia de medio de denuncia de las problemáticas sociales. Algunos incluso afirman que el documental dejó de ser él mismo para convertirse en el “gran reportaje, ... o Documentaje, como los llama Pancorbo, con una expresión muy gráfica de su carácter híbrido (Sanabria, 1994:97). Para Jane Chapman el documental adoptó un estilo más periodístico: “The growth of television as a new medium influenced the shape of documentary as well, with journalism becoming an important influence on documentary style”. (Chapman, 2009:9)

De aquella época no queda ya nada, pese al tan anunciado rebrote del interés del público y los programadores por el documental. Es una nueva ola falsa, protagonizada por docu-series, docu-soaps, docu-glitz y otros docu-algo, que carecen por completo del espíritu apuntado por Rotha y que, lejos de querer influenciar desde un punto de vista social, buscan la audiencia segura, adornando el drama de toda la vida con pequeños estratos de realidad, una realidad que, a la vez, no deja de ser la de aquellos que se saben observados.