Homes que neden

Aquest últim mes se m’han presentat dos documentals d’homes que neden, i ens hem entès molt bé. El primer es diu precisament així, Men Who Swim, una producció de 2010 dirigida i protagonitzada per Dylan Williams, periodista anglès afincat a Suècia. La seva història és la d’un grup d’homes nòrdics que, poc més enllà dels 40, es plantegen la necessitat de donar sentit al que ells anomenen “la segona meitat de la seva vida”.  I sense que ni tan sols se’ls passi pel cap pensar en els estereotips que relacionen la natació sincronitzada amb la feminitat, es llancen de cap a la piscina per engendrar el primer equip masculí de Suècia en aquesta disciplina.  

 Men Who Swim (2010)

El documental arrenca amb aquesta premissa ja curiosa, però creix amb les històries personals de cadascun dels nadadors, que reflexionen sobre els seus moments vitals i desmunten el somni del swedish way of life. El prodigi de l’economia sueca i les comoditats a bomobo i platillo a les quals ens acostumen les estadístiques europees de benestar social pengen d’un fil en el cas de molts estrangers que, com Dylan, troben que a Suècia la vida és difícil de costejar. La pel·lícula és petita però curiosa, molt ben estructurada i d’una qualitat tècnica que fa justícia a la producció britànica que l’empara.

L’altre documental és Aigua, infern, cel, una joia narrativa que caldria posar en vitrina per il·lustrar l’expressió “això camina”. La pel·lícula atrapa del primer a l’últim moment, amb molt pocs recursos i un rigor tècnic relatiu, però amb una bona història, uns personatges excel·lents i una visió genial del progrés narratiu. Produït per TV3, el film explica el procés de transformació de la selecció espanyola de waterpolo en un grup d'esportistes d’elit de fama mundial, posant especial atenció a la cruesa de l’aprenentatge i l’entrenament però, sobre tot, aconseguint implicar l’espectador en les diverses emocions que s’entrellacen en un procés d’una intensitat inexplicable. 

Aigua, infern, cel (2012)

Tant l’un com l’altre són documentals modestos, d’històries senzilles però profundes, dels que val la pena veure dues vegades i dels que a mi, conscient del meu freakisme, em sorprenen aplaudint als títols de crèdit. Cadascú amb les seves fílies i fòbies. Jo tinc els documentals i les rates.