Die for the Show

La pena de mort és un tema d'aquells tan sobats que no cal parlar-ne més. Els arguments vengatius dels qui la defensen són clars, com ho són també els motius de tots aquells que ens hi oposem. El debat és buit i ineficaç, farcit com està de condicionants polítics i econòmics que l'allunyen de les possibilitats reals de la pressió popular per canviar res. I sinó, que li ho preguntin a Obama.

El cas és, no obstant, que veure tres documentals seguits sobre el tema m'ha plantejat algunes reflexions més enllà de la pregunta general sobre si caldria o no erradicar la pena capital. Parlo de documentals produits per televisions britàniques per a un públic europeu. Death Row, d'una banda, és una sèrie de 3 episodis de Channel 4, conduits i dirigits per un dels grans genis del gènere, Werner Herzog. A casdascuna de les peces el documentalista alemany dialoga amb un condemnat a mort en els termes intimistes que caracteziten els seus clàssics bis-à-bis, mai millor dit. Què demanarà per sopar el seu últim dia de vida o la percepció del temps que té algú que fa 17 anys que no surt de la presó són alguns dels aspectes que sorgeixes a la conversa, entre filosòfica i costuminsta, al més pur estil Herzog.

 Death Row (2012)

L'altre documental és una producció de la BBC, Interviews before Execution, que segueix la realització de l'homònim programa de televisió xinès, dedicat a interrogar els condemnats abans de la seva execució. En aquest cas, el reporter britànic entrevista la presentadora de l'espai sobre la funció i les motivacions del seu programa, presentant-ne alguns dels caos més colpidors. El factual de la televisió de Henan és un programa clarament controvertit, amb uns motors morals qüestionables i una espectacularització evident d'un drama social de la magnitud de les execucions a la Xina. I aquest és el to amb el qual la BBC s'hi acosta.

 Interviews before Execution (2006)

El meu dilema, però, és decidir si el britànic Death Row no fa exactament el mateix. Amb una estètica televisiva clarament més cuidada i amb l'aval del millor documentalista de tots els temps (això és llicència pura), Channel 4 fa un exercici de show-business molt semblant al de la TV xinesa. Entrevistar persones abans que siguin executades pot tenir un interès social, però té també un grau de morbositat televisiva molt evident. Perquè l'espectacle de la mort és tan antic com la humanitat, que n'ha abusat tota la vida, a la Xina, a Amèrica, i a casa nostra.

El 1894, Ramon Casas pintava "Garrot Vil", un retrat d'una època en que veure morir algú a la plaça Folch i Torres valia 1 ral. Avui és molt més fàcil; només cal posar la televisió i esperar que, amb una mica de sort, algú ens ensenyi l'agonia dels qui seran executats, en ares de conscienciar-nos que la pena de mort no està bé. Però, no ens enganyem ... the show must go on, i dona molts diners.

Ramon Casas (1894)